Gaspar Cassadó  · Violoncel·lista i compositor

Biografia

Gaspar Cassadó i Moreu (Barcelona, 30 de setembre de 1897 – Madrid, 24 de desembre de 1966) fou un dels grans violoncel·listes del segle XX, a més de compositor i transcriptor prolífic. Deixeble predilecte de Pau Casals, la seva vida va transcórrer entre Barcelona, París, Florència, Siena i Colònia, al cor de la vida musical europea.

Infància i formació (1897–1914)

1897 · Naixement. Gaspar Cassadó i Moreu neix el 30 de setembre de 1897 a Barcelona, en una família profundament musical. El seu pare, Joaquim Cassadó i Valls (1867–1926), és un reconegut organista i compositor, i serà la influència dominant de la seva infància. La seva mare, Joaquima Moreu, prové d’una família de sensibilitat artística.

1900–1907 · Primers estudis. Gaspar inicia la seva educació musical de la mà del seu pare a l’església local, on aprèn els fonaments de la teoria musical i canta al cor. Completa la seva formació amb lliçons de violoncel del músic local Dionisio March.

1907–1909 · Trasllat a París. Als deu anys, Joaquim Cassadó obté una beca de l’Ajuntament de Barcelona per traslladar-se a París amb els seus dos fills, Gaspar (violoncel) i Agustí (violí), perquè estudiïn amb Pau Casals i Jacques Thibaud, respectivament.

Diu la llegenda que Casals, en plena esplendor de la seva carrera, no estava interessat en l’ensenyament; però en sentir tocar el jove Gaspar, va canviar d’opinió i el va acceptar com a alumne. Cassadó es referirà sempre a Casals com el seu «pare espiritual». A París rep també la influència directa de Maurice Ravel i Manuel de Falla, amb qui estudia composició, i entra en contacte amb el cercle de músics espanyols —Granados, Albéniz, Mompou— i amb el pianista Ricard Viñes, amic íntim de Ravel.

En aquests anys parisencs, Gaspar, el seu pare Joaquim i el seu germà Agustí actuen junts com el Trio Cassadó.

«Equilibri expressiu, absència de portamentos innecessaris, perfecció en els canvis de posició, una rica paleta de dinàmiques i de timbres, un vibrato divers, relaxació i llibertat a l’arc tant en el forte com en el piano: tot això li donava una potència i una flexibilitat excepcionals.» — Gaspar Cassadó, sobre l’ensenyament de Pau Casals

Joventut i primeres actuacions (1914–1921)

1914–1915 · Tornada a Barcelona. L’esclat de la Primera Guerra Mundial obliga la família a tornar a Barcelona, on Gaspar ja és un intèrpret consumat.

1916 · Trobada amb Arthur Rubinstein. El març de 1916 toca a Barcelona amb el jove pianista polonès Arthur Rubinstein. La trobada serà decisiva: Rubinstein li obrirà les portes dels cercles musicals de Berlín.

1921 · Primera estrena amb orquestra. Interpreta el Concierto Español per a violoncel i orquestra del seu pare —a ell dedicat (1917)— al primer Cicle Simfònic de Compositors Ibèrics, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona. Joaquim Cassadó ja li havia dedicat de petit el seu Plus Ultra (1907): el violoncel va ser present en l’obra del pare des del principi.

La dècada de 1920: Florència i consolidació internacional

Giulietta von Mendelssohn-Gordigiani. A través de Rubinstein, Cassadó coneix a Berlín la pianista i aristòcrata Giulietta von Mendelssohn-Gordigiani (1878–1957), emparentada amb la família de Felix Mendelssohn. Vint anys més gran que ell, es converteix en la seva mecenes, acompanyant habitual i gran amor platònic, i és la dedicatària de diverses de les seves obres —la Sonata en la menor i les Quatre Pièces Espagnoles. Cassadó fixa la seva residència principal a Florència, que serà la seva base durant dècades.

El Comte Guido Chigi Saracini. Una altra trobada determinant és la del Comte Guido Chigi Saracini (1880–1965), propietari del Palazzo Chigi-Saracini de Siena, que allotjava una gran col·lecció d’art medieval, milers de documents musicals i instruments de corda. Cassadó i el Comte desenvolupen una relació «com de pare i fill». El 1932, el Comte funda l’Accademia Musicale Chigiana, de la qual Cassadó serà professor fundador al costat d’Alfred Cortot i Pau Casals.

1923–1925 · Primeres publicacions. Cassadó comença a publicar les seves obres i transcripcions:

Els «enganys» de 1925. Entre aquestes peces, Cassadó publica a Universal Edition diverses obres seves presentant-les com a transcripcions d’altres autors: l’Allegretto Grazioso (atribuït a Schubert) i la Toccata (atribuïda a Frescobaldi) són els més coneguts d’aquests «pastitxos». El joc —habitual en altres èpoques, però atrevit per a la rígida escena musical del segle XX— va trigar dècades a descobrir-se.

1926 · Obres clau. Publica la seva Suite per a violoncel sol, homenatge a tres regions d’Espanya; la seva Danse du Diable Vert; i composa el seu Concert per a violoncel dedicat a Pau Casals, que s’estrena aquell mateix any a Barcelona amb Cassadó com a solista i Casals dirigint.

1927 · Comença la seva carrera discogràfica. Fa els seus primers enregistraments coneguts —Andaluza de Granados, Melody de Rubinstein, Lied ohne Worte de Mendelssohn, Minuet de Paderewski— amb Giulietta von Mendelssohn-Gordigiani al piano.

1928 · Debut als Estats Units. La seva Rapsodia Catalana (1926) s’estrena a Nova York per la Filharmònica de Nova York sota la direcció de Willem Mengelberg.

1929 · Primer enregistrament extens. Enregistra el Concert «Arpeggione» de Schubert, en la seva pròpia versió concertant per a cello i orquestra, amb l’Orquestra Hallé sota la direcció de Hamilton Harty.

Requiebros i Pau Casals. La seva pàgina més cèlebre, els Requiebros, estan dedicats a Pau Casals; va ser el mateix Casals qui en va fer el primer enregistrament el 1929, tres anys abans que es publiqués la partitura (Schott, 1932). Casals també va organitzar l’estrena del seu Concert per a violoncel amb la seva orquestra: dos gestos que mostren com mestre i deixeble van difondre la música del més jove.

La dècada de 1930: cimera artística

El mateix Cassadó dividia la seva carrera en dues etapes: una primera, fins ben entrats els anys trenta, d’intensíssima activitat com a compositor i transcriptor; i una segona, a partir de mitjan dècada, dedicada gairebé del tot a la interpretació. La decisió la va prendre cap al 1932, en un viatge a Viena, en considerar que el seu talent com a intèrpret pesava més que el de compositor. No va abandonar mai del tot la composició, però la seva producció es redueix notablement a partir d’aleshores.

1930–1932 · Noves obres i l’Acadèmia Chigiana. El 1930 publica la seva versió concertant de l’Arpeggione. El 1931 enregistra el Kol Nidrei de Bruch amb Clarence Raybould. Des de la fundació de l’Accademia Musicale Chigiana (1932) imparteix una popular classe de violoncel, a la qual atrau figures com Yehudi Menuhin, André Navarra i el seu propi mestre Pau Casals.

1933–1935 · Enregistraments amb la Filharmònica de Berlín. Fa enregistraments cabdals amb la Filharmònica de Berlín sota Hans Schmidt-Isserstedt: el Concert de Haydn en Re major i el Concert de Dvořák en Si menor. Aquests enregistraments el consoliden com un dels tres grans violoncel·listes del moment, al costat d’Emanuel Feuermann i Gregor Piatigorsky.

1936 · Primera gira pels Estats Units. El 26 de març actua amb la Filharmònica de Nova York sota John Barbirolli, interpretant el Concert de Haydn. Durant aquesta gira és el primer solista conegut a usar cordes metàl·liques en concert, buscant més projecció sonora.

1936–1939 · Guerra Civil Espanyola. Cassadó, que viu a la Itàlia feixista, es manté al marge de la política i no pren partit públic —una decisió que li crearà problemes en el futur.

1938 · Projecte amb Frederic Mompou. Cassadó proposa al seu amic Frederic Mompou escriure junts unes variacions sobre el Preludi op. 28 núm. 7 de Chopin. La col·laboració no reïx i cadascú acaba escrivint la seva pròpia obra: la de Mompou seran les conegudes Variations sur un thème de Chopin (1957); la de Cassadó, les Sette Variazioni sopra un tema di Chopin per a cello i piano (1943), que van quedar inèdites.

1939 · Enregistraments amb orquestra. Enregistra el Doble Concert de Brahms amb el violinista Albert Spalding i la Filharmònica de Nova York, sota John Barbirolli.

La dècada de 1940: guerra i acusacions

1940–1945 · Segona Guerra Mundial. Cassadó roman a Florència. El 1940 participa en l’homenatge a Willem Mengelberg a Amsterdam, enregistrant el Concert per a cello de Pfitzner i una nova versió de l’Arpeggione. El 1944, després de l’alliberament de Florència, participa en concerts per la pau al costat de l’antifeixista Luigi Dallapiccola.

1946 · Estrena de Dallapiccola. Cassadó encarrega i estrena a Milà la Ciaccona, Intermezzo e Adagio per a cello sol de Luigi Dallapiccola, obra serialista que esdevé un pilar del repertori modern.

1947 · Enregistraments clau. Enregistra els seus Requiebros i la seva Danse du Diable Vert amb el pianista Gerald Moore. Enregistra també el Kol Nidrei de Bruch i el Concert de Lalo amb l’Orquestra de Filadèlfia sota Eugene Ormandy.

1949 · La controvèrsia Alexanian. Durant la seva segona gira nord-americana, el New York Times publica una carta de Diran Alexanian acusant Cassadó de col·laboracionista feixista, amb el suport de Pau Casals. Cassadó queda destrossat: «El més trist de tot és que l’element més important en contra meu és el meu propi mestre», confessa a Pierre Fournier. L’escàndol li costa bona part de la gira i un contracte amb Columbia; no tornarà als Estats Units fins al 1959. Aquell mateix any estrena el Concierto Galante de Joaquín Rodrigo amb l’Orquestra Nacional d’Espanya.

La dècada de 1950: reconciliació, gires i Colònia

1950–1955 · Gires mundials. Cassadó amplia horitzons amb gires per Àsia, Àfrica i Sud-amèrica. El 1951 enregistra la Sonata en mi menor (op. 38) de Brahms amb Otto Schulhof. El 1953 estrena la Fantaisie Espagnole d’Ernesto Halffter a Madrid. Aquell mateix any coneix al Conservatori de París, com a membres tots dos d’un jurat, la pianista japonesa Chieko Hara. El 1955 declara haver fet 90 concerts en un any i posseir una col·lecció de 16 violoncels.

1956–1957 · Reconciliació amb Casals. A instàncies de Yehudi Menuhin, Casals i Cassadó es reconcilien: Casals el convida al seu concurs de Barcelona, i Cassadó convida Casals a la Chigiana. El 1957 mor Giulietta von Mendelssohn-Gordigiani, la seva companya durant més de tres dècades. Aquell mateix any enregistra les Sis Suites per a violoncel sol de J. S. Bach, el seu únic enregistrament d’aquestes obres.

1958 · Japó, Colònia i Rostropóvitx. El maig de 1958 fa la seva primera visita al Japó, convidat per Chieko Hara al Festival Internacional d’Osaka: ofereix nou concerts, inclosa una actuació privada per als Emperadors. Allà fa amistat amb el jove violoncel·lista soviètic Mstislav Rostropóvitx.

«Vaig créixer sentint el nom del famós Gaspar Cassadó des que amb prou feines sabia parlar. Vaig estudiar els seus enregistraments quan era estudiant… El meu somni era conèixer-lo, i trobar-lo al Japó em va fer tan feliç. Estic orgullós de ser amic del millor artista de la seva època.» — Mstislav Rostropóvitx

Aquell any és nomenat professor de violoncel a la Musikhochschule de Colònia, càrrec que compatibilitza amb Siena. Entre els seus alumnes: Marçal Cervera, Pedro Corostola, Laurence Lesser, Enrique Correa, Pablo Loerkens i Benjamin Zander. Amb Andrés Segovia i Alicia de Larrocha funda els Cursos Internacionals de Música de Cambra de Santiago de Compostel·la.

1959 · Casament amb Chieko Hara. Després de declarar-li el seu amor durant la gira japonesa, es casa amb Chieko Hara el 26 d’abril de 1959 a Siena, amb el Comte Chigi com a testimoni. Formen el «Duo Cassadó».

Darrers anys (1960–1966)

1960–1962 · Darrers enregistraments. Enregistra el Concert de Lalo i l’Élégie de Fauré amb l’Orquestra Simfònica de Bamberg sota Jonel Perlea, i els seus darrers enregistraments amb Chieko Hara —noves versions de Requiebros, Intermezzo i altres transcripcions. D’aquesta col·laboració neix Gaspar Cassadó Plays Encores (Tòquio, 1962), reeditat en CD per Denon el 1997 pel seu centenari, amb pàgines com El cigne de Saint-Saëns o la Danza andaluza de Granados, al costat de Txaikovski, Ravel i Schumann.

Florència, l’Stradivarius i la col·lecció. Cassadó i Hara vivien dalt d’una torre del segle XIII prop del Ponte Vecchio, amb vistes a l’Arno. Posseïa una notable col·lecció d’art —inclosos manuscrits de cantates de J. S. Bach— i una excèntrica col·lecció de barrets que deixava a vestuaristes d’òpera i teatre. De la seva col·lecció de divuit violoncels, el seu preferit era un Stradivarius de 1709 que havia pertangut a Boccherini i que li va regalar el compositor Juan Quintero (1903–1980), que l’havia adquirit malmès en una subhasta. Conservava també un Guarneri, més lleuger.

1963 · Estrena de Nin-Culmell. Estrena el Concierto según Anselm Viola de Joaquín Nin-Culmell, transcripció per a cello i orquestra.

1965 · Estrena de la Suite de Nin-Culmell. Estrena la Suite per a cello sol de Joaquín Nin-Culmell a la Musikhochschule de Colònia. El novembre de 1965 mor el Comte Chigi Saracini, el seu gran mecenes i amic; la notícia, unida a una duríssima gira de concerts per la Unió Soviètica a 25 graus sota zero, agreuja la seva malaltia cardíaca. L’estiu de 1966, al Festival Menuhin de Suïssa, decideix endur-se el seu Guarneri en lloc de l’Stradivarius: en ser més lleuger, no forçava tant el seu cor.

1966 · La inundació i la mort. El 4 de novembre de 1966, una catastròfica inundació de l’Arno nega el soterrani del seu edifici a Florència, on guardava part de la seva col·lecció d’art i instruments. Tres dies després, atrapats sense aigua ni menjar, els rescata de dalt de la torre un alumne de Cassadó, Albert. Tot just una setmana més tard viatja a Alemanya per tocar amb l’Orquestra de Düsseldorf (10 i 11 de novembre). Després d’una sessió d’enregistrament a Londres és hospitalitzat; havia d’actuar amb l’Orquestra Gulbenkian de Lisboa, però un infart l’hi impedeix. Decideix viatjar a Espanya a buscar el sol i, tot just arribar a l’hotel de Madrid, pateix un infart agut i mor el 24 de desembre de 1966 a dos quarts de tres de la tarda, la vigília del 51è aniversari de Hara. Una església de Madrid va oficiar una missa aquell mateix dia; les seves restes arriben a Barcelona a les tres de la matinada del 25 de desembre, i és enterrat a la tomba familiar. La primavera de 1969, Rostropovich i Hara van tocar junts a Florència en la seva memòria, amb la Sonata nello stile antico spagnuolo de Cassadó al programa. El 1977, Chieko Hara torna al Japó amb la major part de les seves pertinences, avui conservades al Museu d’Educació de la Universitat de Tamagawa (Tòquio).

«Visc com un bohemi, en constant contradicció amb mi mateix.» — Gaspar Cassadó, 1956

«Els artistes som com papallones. Quan et mors, s’ha acabat.» — Gaspar Cassadó, 1963

Activitat pedagògica

Cassadó fou un pedagog molt actiu i exigent. Va impartir classe a l’Accademia Musicale Chigiana de Siena (des de la seva fundació el 1932), a la Musikhochschule de Colònia (des del 1958) i als Cursos Internacionals de Santiago de Compostel·la, dels quals va ser cofundador. El seu ensenyament se centrava en la musicalitat més que en la tècnica: li importava la línia musical, i entenia que els moviments del cos havien de ser espontanis i naturals. No tots els alumnes podien seguir el seu ritme. El seu deixeble Marçal Cervera va ser també el seu assistent a Colònia durant els últims sis anys de la seva vida.

«Parlava molt poc, però tocava molt. Quan deia alguna cosa, era molt directe.» — Marçal Cervera

Experiments tècnics amb el violoncel

Cassadó fou un innovador constant a la recerca d’un so més potent i projectat: fou el primer solista a usar cordes metàl·liques en concert (anys 1920), va instal·lar un diapasó ajustable per adaptar-se al clima sense tocar el pont, va substituir el cordal per un suport metàl·lic amb molles —de manera que cada corda quedava subjecta amb menys pressió— i va afegir un alçador de suro a l’arc per guanyar palanca; feia servir a més un pont alt i de poca fusta. Per a la suor de les mans arribava a enganxar una tela negra al mànec o a empolvorar-lo amb talc. Aquests experiments van ser sovint criticats pel seu so metàl·lic, tot i que el pianista Gerald Moore va defensar la seva recerca sonora.

Les tres «Ces» del violoncel espanyol

Cassadó forma, juntament amb Pau Casals i Juan Antonio Ruiz-Casaux (1889–1962), el trio de grans violoncel·listes espanyols de la primera meitat del segle XX conegut com «les tres Ces». Amb Casals, el seu mestre; amb Casaux —gadità establert a Madrid—, una amistat íntima tot i entendre l’instrument de manera gairebé oposada: Casaux, tradicional i minuciós amb la tècnica; Cassadó, entregat a la línia musical i al gest natural. S’havien conegut d’estudiants a París, i cada vegada que Cassadó passava per Madrid per tocar amb l’Orquestra Nacional es retrobaven entre rialles, encara que mai no van arribar a tocar junts. Cassadó anomenava Casaux el seu «germà gran» i Marçal Cervera el seu «germà petit».

De tracte encantador i afectuós, extravertit i elegant, Cassadó parlava diverses llengües —català, castellà, francès, anglès i alemany— i els qui el van tractar el recordaven com algú «molt més humà» i espontani que el metòdic Casals: de temperament romàntic, podia canviar la seva visió d’una obra d’un dia per l’altre.

A l’escenari: carisma i repertori

Els testimonis de l’època coincideixen en el seu magnetisme. Andrés Segovia parlava de la seva «noblesa estètica» i Lluís Claret, de l’«elegància» dels seus enregistraments; el seu amic Alberto Passigli ho resumia amb una anècdota: «A Cassadó li van dir: ni tan sols has de tocar; només cal que surtis a l’escenari amb el teu violoncel.» Conscient de viure a l’ombra del seu mestre, un dia, tip que l’anomenessin «el nou Casals», va esclatar: «No em faré Casals!».

El seu repertori no tenia fronteres: «tocava tota mena de música, no menyspreava cap repertori», recordava Cervera. Al costat de les sonates habituals —Beethoven, Chopin, Grieg, Hindemith, Locatelli, Mendelssohn, Strauss, Vivaldi— programava peces poc freqüents i música nova. Va ser un promotor incansable de compositors contemporanis, sobretot espanyols: li van dedicar obres Tomás Buxó Pujades, Francesc Pujol, Joaquín Turina, Ernesto Halffter, Joaquín Rodrigo, Joaquín Nin-Culmell i —a Itàlia— Mario Castelnuovo-Tedesco, Alfredo Casella i Luigi Dallapiccola, entre d’altres. Montsalvatge bromejava dient que «no hi havia compositor espanyol que no escrivís un concert per a violoncel per a Cassadó».

Chieko Hara (1914–2001)

La companya musical i vital de Cassadó. Chieko Hara neix el 25 de desembre de 1914 a Kobe (Japó), en una família benestant i culta. Als set anys estudia piano amb l’espanyol Petillo Villaverde, que li transmet el mètode francès i el gust per Debussy, Ravel i els compositors espanyols.

El 1928 viatja a París; estudia amb Henri Gil-Marchex i, des del 1930, al Conservatori de París amb Lazare Lévy. El juny de 1932 guanya el Premier Prix, essent la primera pianista japonesa a aconseguir-ho. Debuta a Tòquio el 1933 i més tard es perfecciona amb Alfred Cortot; el 1937 participa en el III Concurs Chopin de Varsòvia.

Torna al Japó el 1940 —on té dos fills d’un primer matrimoni infeliç— i torna a París el 1953, amb grans èxits. Aquell mateix any coneix Gaspar Cassadó com a jurat del Conservatori. Es casen el 26 d’abril de 1959 a Siena i formen el Duo Cassadó durant vuit anys, en gires per Europa i els Estats Units; Hara memoritza tot el repertori per aconseguir un veritable ensemble.

«Després de tres anys, per fi sento que respiro amb ell i que puc cantar lliurement.» — Chieko Hara, sobre el seu treball amb Cassadó

Després de la mort de Cassadó, funda el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó (1969). El 1987 rep l’Orde de la Corona Preciosa del Japó. El 1990 torna al Japó, on mor el 9 de desembre de 2001, als 87 anys. Els seus enregistraments han estat remasteritzats per Denon, i avui es reivindica el seu paper com a pionera de la música clàssica japonesa a Europa.

Consulta també les seves estrenes destacades, la seva discografia completa i les fonts i bibliografia.